ÀLBUM D'ABSÈNCIES
Àlbum
d’Absències,
Anna Rossell
Playa de
Àkaba, Barcelona, 2013, 55 pàgs.
Por Manolo
Ávila
Reivindico
el dret al silenci
per escoltar les més senzilles veus
d’aquest planeta en el que
visc immersa…
Así comienza a hablar un
alma que lucha contra una soledad interior y que quiere aferrarse a
cualquier estímulo que convierta sus ausencias en presencias. Porque
el hilo conductor de este poemario es el desgarro espiritual de
alguien que en realidad no se resigna a ver lo que le rodea como algo
que está al otro lado, impermeable, como una proyección en otro
plano.
Anna Rossell carga su voz
de un ansia que explota reclamando una cercanía que no se realiza:
Les sents, com amb les
boques foradades / clamen pel dret de fer real el somni? /
Incorpòries, amb ànsia de cos, / busquen la teva concreció, la
meva. […]
/ per penetrar aquell món d’intimitat serena / d’on mai no et
sortiré, / perquè tu em pensis. ("Desig de realitat")
y lo hace con una lírica estremecedora,
manifestándose como alguien a quien no le sirve el dejar pasar, el
devenir sin más de la vida, no, ella exige concreción, y la exige
con mayúsculas, con la impaciencia de quien no se resigna a
coexistir. Añoranza y frustración: Forçosament
ha de vagar, / condemnat, l’espectre, / si la seva mirada / no té
ulls, / si la seva besada / no troba la concreció precisa / de dos
llavis / que li diguin el nom, / el seu.
Leer este “Àlbum
d’Absències” y leerlo hurgando hasta
el último rastro del mínimo significado, intentando ver a través
de sus versos, lleva al lector a extremos en los que ha de
interrumpir la lectura, tan densas y desgarradoras pueden ser sus
palabras. No desperdicia en su densidad ni una sílaba. Todo es
imprescindible, como cuando dice Concretament,
/ exactament em sento / desplaçada, / fora del centre, / desficiada,
/ obscenament llançada / lluny de mi per una mà / entranyable i
familiar. (Anhel de viatge)… o bien,
Descobrir el tu: / percebre
el jo. / És per això que descobrir-te / és veure’m. (Cosa de
dos)… y también, Quins
buits et cal omplir amb tanta insistència / que de neguit no vius
fins no pots veure’ls plens? ("Vertigen").
El juego que mantiene en
una apelación directa a alguien que habita en otro plano vital, como
ausente, es en realidad una reclamo vehemente: Quin
ofec em sent l’esperit, d’un punt / al mateix punt! Quin alè de
mort / m’arriba per l’esquena, mentre tu, / davant meu,
inútilment, em mostres / la teva ànima! ("Obsessió")
Estremecedoras y extremadamente poéticas son las imágenes que evoca
la visión de su propia muerte: Perdre
la llum dels ulls teus, / la teva imatge meva, / la flor inútil que
em respires / quan penso l’aigua, / això és morir. ("La meva mort")
Y a pesar de todo Anna
Rossell no deja de jugar a enredar palabras e ideas, una muestra de
su capacidad para expresarse: Descobrir
el tu: / percebre el jo. / És per això que descobrir-te / és
veure’m. / Dibuixar el tu: / definir el jo. / És per això que
definir-te / és fer-me. ("Cosa de dos"). Sin
olvidar la profunda ternura, elegantemente sensible, de sus estrofas
de amor, en absoluto equiparables a los versos vacíos que quieren
pasar por amorosos: Les
veus que em sento a dins / parlen de tu, / em diuen cada bri / de
l’herba del teu cos / perquè m’hi ajaci.
Y estos otros: Si
et penso el cos, / els meus ulls dibuixen contorns de follia /
nítidament certs: / els bucles dels cabells que et besen / les
espatlles brunes / acompanyen la carícia del vent al teu perfil.
("Dibuix a l’aire lliure")
Se puede decir mucho más
de Anna Rossell, tanto en lo que se refiere a este Àlbum
d’Absències como a toda su
producción en general, pero lo dejo para mejores plumas. Sólo me
quedo con el regusto final de esta denuncia: parlen
milions de morts des del ciment / des de la pedra freda i uniforme de
l’horror / […] el camí de la mort és ben igual diferentment
igual / prové de distints llocs aboca al mateix lloc ("Berlín, Porta
de Brandemburg").
ÁGORA DIGITAL MAYO 2013
No hay comentarios:
Publicar un comentario