US DEIXO EL MEU LLEGAT, PER SI ALGUN DIA. CANT I /
Os dejo mi legado, por si algún día. Canto I
(POEMA EN CATALÁN DE ANNA ROSSELL. TRADUCIDO POR LA MISMA AUTORA)
Anna Rossell ha publicado en la editorial InVerso el texto completo del oratorio. Se encuentra en dos volúmenes: en catalán, Us deixo el meu llegat, per si algún dia. Oratori en XVII cants; y en español, Os dejo mi legado, por si algún día. Oratorio en XVII cantos, con traducción de la misma poeta. Ambos libros están disponibles en la web de In-Verso ediciones, donde pueden, además, leer una valiosa nota introductoria sobre la obra.
https://inversopoesia.com/us-deixo-el-meu-llegat/
I
Una boira de llum em trenca els ulls
per l’escletxa oberta entre el runam:
el cel, polsós de cendra i enderroc.
El cos no és el meu cos, només els ulls,
la sorra m’embolcalla, m’oprimeix,
el cos és el meu cos, la llengua es mou
a penes lenta pel vòmit fangós,
aspre i llefiscós, grinyolen les dents,
i el pes, el pes, la llosa sobre el pit
en respirar; més avall el no-res,
el cos és un mig-cos, és el meu cos,
ofec de l’aire dens. És fosc el lloc
on soc, on soc? On soc és la foscor,
una blancor de pols fereix el clot
i el cos. Després tremola el sòl —un tro—,
i el meu no-res d’eruga s’estremeix
dins l’embolcall.
A fora, el silenci clamorós.
Una planura immensa de no-res.
Amb cada contracció un cop de dolor
arrossega el ventre penosament
per una orografia ara punyent,
la pell s’arrapa als vèrtex afilats,
al ciment esventrat; fusta i cadàvers
de ferralla arreu, façanes d’ulls cecs
aboquen al crepuscle la buidor
per on transita l’aire en llibertat
per a ningú; tot és desert, cap ésser
viu, cap so; columnes de fum, vestigis
de l’espant, s’alcen en un horitzó
erm, un Sodoma on el temps s’ha aturat,
on el passat s’ha pres, on el futur
ha esdevingut present i eternitat,
on res ja no esdevé perquè no és.
Retruny l’estrèpit dins del meu cervell,
retruny l’esgarrifança de les veus,
retruny vertigen sota els ulls pesants.
«Després vingué un dels set àngels de les set copes
i em parlà: ‘Vine, i et mostraré la condemna, la
gran prostituta, que viu vora les aigües. Els reis
de la terra s'hi han prostituït, i els habitants del
món s'han embriagat amb el seu vi’».
El seu vi em regalima pels cabells,
amara de dolç líquid el meu cos,
l’eruga que ara sóc, que encara sóc.
Repetim el diluvi universal,
és aigua de Jahvè. Jahvè, Jahvè,
m’has elegit, Jahvè, un femení
Noè que salvi un altre cop la teva
Humanitat. On són els fills, Jahvè?,
on són els fills que em vas donar? Jafet
on és?, on són els seus germans?, on és
Jerusalem, que visqué en harmonia
tant de temps, l’esperança clau d’aquell
Harmagedon on havies de vèncer
Satanàs, expulsar-lo al llac de foc,
alliberar les teves criatures
del seu jou? On són els profetes teus,
aquells que tu ens havies enviat
per escampar la gran mentida arreu?
No són enlloc, el seu missatge, enlloc,
la seva veu, enlloc, les seves goles
s’han secat, tot s’ha extingit, cap vestigi
suporta el seu record. On ets, Jahvè?
Ens vas fer creure que el Bé s’alçaria
sobre el Mal i la nostra innocència
no s’havia perdut al paradís:
la nostra fe ens alimentà les ments,
la il·lusió va esdevenir l’esquer,
miratge de la nostra perdició.
Tan arrogants com érem i covards,
no suportàvem nostra condició,
amb mites —inveterada catarsi,
perenne coartada de la culpa—
varem crear-nos déus de creació:
érem febles sotmesos al destí,
el fat que ens eximia dels errors;
ho delegàvem tot —érem fills seus—;
exonerats dels nostres propis crims,
evitàvem mirar-nos al mirall
i així no veure el monstre que ens viu dins.
Quin Déu, Jahvè, quina excelsa bondat
hagués creat un ésser de paor,
un ésser posseït per l’ambició,
capaç de maquinar tant patiment?
Quin Déu del Bé, Jahvè, hagués volgut
per Ell els cruents sacrificis que hem
comès? No, necessitàvem profetes
que anunciessin la fera que incubem;
justificats els Hitler i els Stalin,
podíem deixar anar els nostres instints,
la paraula s’havia d’acomplir.
I ara ja és tard, Jahvè, és massa tard
per aturar aquell mal que estava escrit,
la Gran Babilònia ens ha arribat,
l’estirp mortal toca a la seva fi.
Què se n’ha fet d’aquells homes de bona
voluntat, de què ha servit el seu zel;
el Drac crida les Bèsties de l’avern,
les trompetes dels àngels han sonat
proclamant el fracàs del seu anhel.
L’humà, la criatura més sublim
—la teva imatge—, s’ha mostrat als déus,
i el món ha tremolat pel crit dels déus.
La gran Comèdia Humana s’ha acabat,
i no hi ha actors que puguin ser aclamats,
públic i actors han fet el seu paper,
seguit el seu dictat fins a la fi,
tu feies de bufó, Jahvè, però cap
acotació prescrivia al final
un histrió; un espectacle magne
sense director, sovint assajat:
els mateixos que et varem inventar
varem crucificar Jesús, aquell
que pretenia ser el teu fill, i varem
imaginar noms diferents per a tu.
Per veure en el proïsme un enemic,
ens varem fer creuats i així poder
arrasar Jerusalem i signàrem
la pau per rearmar els nostres exèrcits
altre cop; varem mutilar i violar,
i varem ensenyar-ho als nostres fills
i als fills dels nostres fills, varem matar
per gust, deixar morir en la misèria
continents; cecs per l’ànsia de poder
varem envair, varem idear
modes de matar, indústries perfectes
massives de la mort de Zykon B,
varem fer forns de solució final,
vam espoliar el seu or, el seu cabell,
vam reciclar la pell; laboratoris
d’àtoms i neutrons varen gestar bombes
de raïm i míssils intel·ligents,
mines fabricadores de monyons.
Insaciables de més coneixement,
l’economia va maquinar una altra
vessant, provar estratègies de mercat:
la fam va jugar a borsa per a uns quants.
La ciència invertia en inversions,
inversions per ordir més inversions.
Era el progrés, cap Cassandra el podia
deturar; en nom del progrés vam
progressar, però volíem encara
més progrés; era el progrés d’aquell Àngel
dels Nous Temps, ho anunciaven els seus ulls
desencaixats, ensems la seva boca
oberta de paor: mirada greu
clavada en el passat, pretén fugir
de la devastació, la tempesta
l’empeny vers el futur, però el futur és
més devastació; cap Ésser Suprem
el podrà redimir.
Jo sóc, Jahvè, aquell àngel presoner.
Amenaça de tota humanitat,
m’he forjat la pròpia perdició
i ara espero la fi.
Anna Rossell
Primer cant del llibre Us deixo el meu llegat, per si algun dia. Oratori en XVII cants; publicat a InVerso Edicions de poesia, 2021
I
Una niebla de luz rompe mis ojos
por el resquicio abierto en los escombros:
el cielo, gris de polvo y destrucción.
El cuerpo no es mi cuerpo, solo ojos,
la arena me aprisiona, me atenaza,
el cuerpo es mi cuerpo, se desliza
la lengua apenas lenta por el acre,
denso vómito viscoso, los dientes
crujen y el peso, el peso, la losa
en el aliento de mi pecho;
más abajo la nada, el cuerpo
es solo medio cuerpo y es mi cuerpo,
ahogo de aire denso. ¿Dónde estoy?,
donde estoy está oscuro, ¿dónde estoy?
Es todo oscuridad donde yo estoy,
el polvo blanco hiere la oquedad
y el cuerpo. El suelo tiembla —un trueno—,
y se espanta mi ser de nada-oruga
en su crisálida.
Fuera reina un silencio clamoroso.
Es la inmensa llanura de la nada.
Con cada espasmo un golpe de dolor,
penosamente serpentea el vientre
por una orografía lacerante,
mi piel recorre las agudas puntas
del cemento abierto; por todas partes
madera y esqueletos retorcidos
de chatarra, fachadas de ojos ciegos
arrojan al crepúsculo el vacío
donde transita libremente el aire
para nadie en un erial inmenso,
ningún ser viviente, ningún sonido,
nada; columnas de humo —vestigios
del espanto— se elevan a lo lejos,
el horizonte yermo, un Sodoma
donde el tiempo se detuvo,
donde el pasado permanece inerte,
el futuro ha fraguado en hoy y siempre,
donde nada fluye, porque no es.
Retumba el estruendo en mi cerebro,
retumba el espasmo de las voces,
retumba en los párpados el vértigo.
«Y vino uno de los siete ángeles que tenían las siete copas, y habló conmigo, diciéndome: ‘Ven, y te mostraré la condenación de la gran ramera, la cual está sentada sobre muchas aguas; con la cual han fornicado los reyes de la tierra, y los que moran en la tierra se han embriagado con el vino de su fornicación’»
Ese vino embriaga mi cabello,
impregna de dulce licor mi cuerpo,
la oruga que ahora soy, que aún soy.
Es un nuevo diluvio universal,
es agua de Yavé. Yavé, Yavé,
me has elegido, Yavé, una mujer-
Noé para salvar tu Humanidad.
¿Dónde están tus hijos, Yavé? Los hijos
de mi vientre, ¿dónde están?, ¿tu Jafet?,
¿dónde su estirpe?, ¿dónde la Ciudad
Santa, en paz y armonía tanto tiempo,
la esperanza de aquel Harmagedón
donde habías de vencer a Satán,
expulsarlo a las llamas de tu lago,
librar a tus criaturas de su yugo?
¿Dónde están tus profetas, encargados
de esparcir la mentira por el mundo?
¿Dónde su mensaje?, su voz no está;
sus bocas se han secado, no hay mensaje,
siquiera un leve vestigio sostiene
su memoria. ¿Dónde estás, Yavé?
Nos prometiste que el Bien se alzaría
sobre el Mal; no enterramos la inocencia
en el Edén: alentamos las mentes
con la fe, cebo para la ilusión,
espejismo de nuestra perdición.
Éramos arrogantes y cobardes,
no aceptábamos nuestra condición:
con mitos —inveterada catarsis,
perenne coartada de la culpa—
nos creamos dioses de creación;
timoratos, sujetos al destino,
el hado exoneró nuestros errores;
hijos suyos, lo delegamos todo;
eximidos de nuestras fechorías,
evitamos mirarnos al espejo
y así no ver el monstruo en nuestro seno.
¿Qué dios, Yavé, qué excelsa bondad pudo
crear tan espantoso ser, un ser
ávido de poder, capaz de urdir
tanto dolor?, ¿qué dios del Bien, Yavé,
hubiera consentido las cruentas
ofrendas perpetradas en su honor?
No, urgían profetas que anunciaran
la fiera que incubamos; eximidos
los Hitler y los Stalin, pudimos
soltar nuestros instintos, la Palabra
debía cumplirse. Y es tarde ya,
Yavé, tarde para impedir el mal
que estaba escrito, la Gran Babilonia
llegó, expira la mortal estirpe.
¿Qué ha sido de aquellos hombres de buena
voluntad?, ¿de qué sirvió su fervor?;
el Dragón llamó a las Bestias del orco,
las trompetas angélicas sonaron
proclamando el fracaso de su anhelo.
El humano, la excelsa criatura
—imagen tuya—, se mostró a los dioses,
y el grito horrorizado de los dioses
ha estremecido al mundo. Terminó
el postrer acto de la Gran Comedia,
y no hay actores dignos de ovación,
público y actores actuaron,
siguieron su dictado hasta el final,
tú hacías de bufón, Yavé, y ninguna
postilla prescribía un histrión;
una magna función sin director,
con gran esmero ensayado: los mismos
que te ideamos vendimos a Jesús,
aquel que aseguraba ser tu hijo,
e imaginamos nombres muy diversos
para ti. Y devenimos cruzados
por ver un enemigo en nuestro igual
y poder arrasar Jerusalén,
y firmamos la paz por rearmar
a nuestros escuadrones otra vez;
mutilamos, violamos y adiestramos
en ello a nuestros hijos y a sus hijos,
matamos por el gusto de matar,
continentes han muerto en la miseria
por nosotros; cegados por el ansia
de poder invadimos, inventamos
maneras más perfectas de matar,
las industrias de muerte colectiva
de Zyklon B, fabricamos los hornos
de solución final, expoliamos
su oro, su cabello, reciclamos
su piel; con átomos y con neutrones
se gestaron en los laboratorios
inteligentes bombas de racimo
y misiles, minas fabricadoras
de muñones. Codiciosos de más
saber, la economía maquinó
estrategias de mercado: el hambre
jugó en bolsa para lucrar a algunos.
La ciencia invertía en inversión,
inversión por crear más inversión.
Era el progreso, ninguna Casandra
podía detenerlo; progresamos
en nombre del progreso, y quisimos
aún más progreso; era el progreso
de aquel Ángel de los Nuevos Tiempos,
lo anunciaban sus aterrados ojos,
su boca abierta de puro espanto:
la mirada clavada en el pasado,
se propone escapar de los estragos,
y el huracán le empuja hacia el futuro,
pero el futuro le depara más
estragos; no hay Ser Supremo que pueda
redimirlo.
Yo soy, Yavé, aquel ángel prisionero.
Amenaza de toda humanidad,
me he forjado la propia perdición
y ahora espero mi fin.
Traducción de la propia autora, Anna Rossell
(Primer canto del poemario Os dejo mi legado, por si algún día. Oratorio en XVII cantos; publicado en Inverso Ediciones de poesía, 2021)

Anna Rossell nacida en Mataró (Barcelona), es filóloga alemana, escritora, poeta, crítica literaria y gestora cultural. Ha publicado últimamente Poesia per al nostre temps (2024, InVerso edicions de poesia), y en la misma editorial Us deixo el meu llegat, per si algun dia (Oratori en XVII cants).
Profesora de literatura alemana en el Departamento de Filología Inglesa y Germanística de la Universidad Autónoma de Barcelona. Ha desarrollado una amplia labor de crítica literaria y desarrollado a la par una obra creativa en casi todos los géneros, en especial la poesía. Entre sus últimas obras, en poesía: Auschwitz-Birkenau. La prada dels bedolls / La pradera de los abedules (2015, e-book, Amazon); en narrativa: Aquells anys grisos (Espanya, 1950-1975) (2014, e-book, Amazon). En 2017, con (Falsa) paradoja fue premio Amnistía internacional de microrrelatos. Colabora en la revista Quimera, dirige la sección de crítica literaria de Las nueve Musas. Es colaboradora también de la revista Ágora desde su refundación en 2013.
Página web de Anna Rossell: La tertulia de Anna Rossell.
Página de Anna Rossell en la revista Ágora:
https://diariopoliticoyliterario.blogspot.com/search?q=Anna+Rossell

No hay comentarios:
Publicar un comentario