US DEIXO EL MEU LLEGAT, PER
SI ALGUN DIA. CANT I /
Os dejo mi legado, por si algún día. Canto I
(POEMA EN CATALÁN DE ANNA
ROSSELL. TRADUCIDO POR LA MISMA AUTORA)
Anna
Rossell ha publicado en la editorial InVerso el texto completo del oratorio. Se
encuentra en dos volúmenes: en catalán, Us deixo el meu llegat, per si algún
dia. Oratori en XVII cants; y en español, Os dejo mi legado, por si
algún día. Oratorio en XVII cantos, con traducción de la misma poeta. Ambos
libros están disponibles en la web de In-Verso ediciones, donde pueden, además,
leer una valiosa nota introductoria sobre la obra.
https://inversopoesia.com/us-deixo-el-meu-llegat/
I
Una boira
de llum em trenca els ulls
per l’escletxa oberta entre el
runam:
el cel, polsós de cendra i
enderroc.
El cos no és el meu cos, només
els ulls,
la sorra m’embolcalla,
m’oprimeix,
el cos és el meu cos, la llengua
es mou
a penes lenta pel vòmit fangós,
aspre i llefiscós, grinyolen les
dents,
i el pes, el pes, la llosa sobre
el pit
en respirar; més avall el no-res,
el cos és un mig-cos, és el meu
cos,
ofec de l’aire dens. És fosc el
lloc
on soc, on soc? On soc és la
foscor,
una blancor de pols fereix el
clot
i el cos. Després tremola el sòl
—un tro—,
i el meu no-res d’eruga
s’estremeix
dins l’embolcall.
A fora, el silenci clamorós.
Una planura
immensa de no-res.
Amb cada
contracció un cop de dolor
arrossega el ventre penosament
per una orografia ara
punyent,
la pell s’arrapa als vèrtex
afilats,
al ciment esventrat; fusta i
cadàvers
de ferralla arreu, façanes d’ulls
cecs
aboquen al crepuscle la buidor
per on transita l’aire en
llibertat
per a ningú; tot
és desert, cap ésser
viu, cap so;
columnes de fum, vestigis
de l’espant,
s’alcen en un horitzó
erm, un Sodoma
on el temps s’ha aturat,
on el passat
s’ha pres, on el futur
ha esdevingut
present i eternitat,
on res ja no
esdevé perquè no és.
Retruny
l’estrèpit dins del meu cervell,
retruny
l’esgarrifança de les veus,
retruny vertigen
sota els ulls pesants.
«Després vingué
un dels set àngels de les set copes
i em parlà:
‘Vine, i et mostraré la condemna, la
gran prostituta,
que viu vora les aigües. Els reis
de la terra s'hi
han prostituït, i els habitants del
món s'han
embriagat amb el seu vi’».
El seu vi em regalima pels cabells,
amara de dolç líquid el meu cos,
l’eruga que ara sóc, que encara sóc.
Repetim el diluvi universal,
és aigua de Jahvè. Jahvè, Jahvè,
m’has elegit, Jahvè, un femení
Noè que salvi un altre cop la teva
Humanitat. On són els fills, Jahvè?,
on són els fills que em vas donar? Jafet
on és?, on són els seus germans?, on és
Jerusalem, que visqué en harmonia
tant de temps, l’esperança clau d’aquell
Harmagedon on
havies de vèncer
Satanàs,
expulsar-lo al llac de foc,
alliberar les
teves criatures
del seu jou? On
són els profetes teus,
aquells que tu
ens havies enviat
per escampar la
gran mentida arreu?
No són enlloc,
el seu missatge, enlloc,
la seva veu,
enlloc, les seves goles
s’han secat, tot
s’ha extingit, cap vestigi
suporta el seu
record. On ets, Jahvè?
Ens vas fer
creure que el Bé s’alçaria
sobre el Mal i
la nostra innocència
no s’havia
perdut al paradís:
la nostra fe ens
alimentà les ments,
la il·lusió va
esdevenir l’esquer,
miratge de la
nostra perdició.
Tan arrogants
com érem i covards,
no suportàvem
nostra condició,
amb mites
—inveterada catarsi,
perenne coartada
de la culpa—
varem crear-nos
déus de creació:
érem febles
sotmesos al destí,
el fat que ens
eximia dels errors;
ho delegàvem tot
—érem fills seus—;
exonerats dels
nostres propis crims,
evitàvem
mirar-nos al mirall
i així no veure
el monstre que ens viu dins.
Quin
Déu, Jahvè, quina excelsa bondat
hagués creat un
ésser de paor,
un ésser posseït
per l’ambició,
capaç de
maquinar tant patiment?
Quin Déu del Bé,
Jahvè, hagués volgut
per Ell els
cruents sacrificis que hem
comès? No,
necessitàvem profetes
que anunciessin
la fera que incubem;
justificats els
Hitler i els Stalin,
podíem deixar
anar els nostres instints,
la paraula
s’havia d’acomplir.
I ara ja és
tard, Jahvè, és massa tard
per aturar
aquell mal que estava escrit,
la Gran
Babilònia ens ha arribat,
l’estirp mortal
toca a la seva fi.
Què se n’ha fet
d’aquells homes de bona
voluntat, de què
ha servit el seu zel;
el Drac crida
les Bèsties de l’avern,
les trompetes
dels àngels han sonat
proclamant el
fracàs del seu anhel.
L’humà, la
criatura més sublim
—la teva
imatge—, s’ha mostrat als déus,
i el món ha
tremolat pel crit dels déus.
La gran Comèdia
Humana s’ha acabat,
i no hi ha actors
que puguin ser aclamats,
públic i actors
han fet el seu paper,
seguit el seu
dictat fins a la fi,
tu feies de
bufó, Jahvè, però cap
acotació
prescrivia al final
un histrió; un
espectacle magne
sense director,
sovint assajat:
els mateixos que
et varem inventar
varem crucificar
Jesús, aquell
que pretenia ser
el teu fill, i varem
imaginar noms
diferents per a tu.
Per veure en el
proïsme un enemic,
ens varem fer
creuats i així poder
arrasar
Jerusalem i signàrem
la pau per
rearmar els nostres exèrcits
altre cop; varem
mutilar i violar,
i varem
ensenyar-ho als nostres fills
i als fills dels
nostres fills, varem matar
per gust, deixar
morir en la misèria
continents; cecs
per l’ànsia de poder
varem envair,
varem idear
modes de matar,
indústries perfectes
massives de la
mort de Zykon B,
varem fer forns
de solució final,
vam espoliar el
seu or, el seu cabell,
vam reciclar la
pell; laboratoris
d’àtoms i
neutrons varen gestar bombes
de raïm i
míssils intel·ligents,
mines
fabricadores de monyons.
Insaciables de
més coneixement,
l’economia va
maquinar una altra
vessant, provar estratègies de mercat:
la fam va jugar
a borsa per a uns quants.
La ciència
invertia en inversions,
inversions per
ordir més inversions.
Era el progrés,
cap Cassandra el podia
deturar; en nom
del progrés vam
progressar, però
volíem encara
més progrés; era
el progrés d’aquell Àngel
dels Nous Temps,
ho anunciaven els seus ulls
desencaixats,
ensems la seva boca
oberta de paor:
mirada greu
clavada en el
passat, pretén fugir
de la devastació,
la tempesta
l’empeny vers el
futur, però el futur és
més devastació;
cap Ésser Suprem
el podrà
redimir.
Jo sóc, Jahvè,
aquell àngel presoner.
Amenaça de tota
humanitat,
m’he forjat la
pròpia perdició
i ara espero la
fi.
Anna Rossell
Primer cant del llibre Us deixo el meu llegat, per si algun dia. Oratori en XVII cants; publicat a InVerso Edicions de poesia, 2021
I
Una
niebla de luz rompe mis ojos
por el
resquicio abierto en los escombros:
el cielo, gris
de polvo y destrucción.
El cuerpo no
es mi cuerpo, solo ojos,
la arena me
aprisiona, me atenaza,
el cuerpo es
mi cuerpo, se desliza
la lengua
apenas lenta por el acre,
denso vómito
viscoso, los dientes
crujen y el
peso, el peso, la losa
en el aliento
de mi pecho;
más abajo la
nada, el cuerpo
es solo medio
cuerpo y es mi cuerpo,
ahogo de aire
denso. ¿Dónde estoy?,
donde estoy
está oscuro, ¿dónde estoy?
Es todo
oscuridad donde yo estoy,
el polvo
blanco hiere la oquedad
y el cuerpo.
El suelo tiembla —un trueno—,
y se espanta
mi ser de nada-oruga
en su
crisálida.
Fuera
reina un silencio clamoroso.
Es
la inmensa llanura de la nada.
Con cada
espasmo un golpe de dolor,
penosamente
serpentea el vientre
por una
orografía lacerante,
mi piel
recorre las agudas puntas
del cemento
abierto; por todas partes
madera y
esqueletos retorcidos
de chatarra,
fachadas de ojos ciegos
arrojan al
crepúsculo el vacío
donde transita
libremente el aire
para nadie en
un erial inmenso,
ningún ser
viviente, ningún sonido,
nada; columnas
de humo —vestigios
del espanto—
se elevan a lo lejos,
el horizonte
yermo, un Sodoma
donde el
tiempo se detuvo,
donde el
pasado permanece inerte,
el futuro ha
fraguado en hoy y siempre,
donde nada
fluye, porque no es.
Retumba el
estruendo en mi cerebro,
retumba el
espasmo de las voces,
retumba en los
párpados el vértigo.
«Y
vino uno de los siete ángeles que tenían las siete copas, y habló conmigo,
diciéndome: ‘Ven, y te mostraré la condenación de la gran ramera, la cual está
sentada sobre muchas aguas; con la cual han fornicado los reyes de la tierra, y
los que moran en la tierra se han embriagado con el vino de su fornicación’»
Ese vino embriaga mi cabello,
impregna de dulce licor mi cuerpo,
la oruga que ahora soy, que aún soy.
Es un nuevo diluvio universal,
es agua de Yavé. Yavé, Yavé,
me has elegido, Yavé, una mujer-
Noé para salvar tu Humanidad.
¿Dónde están tus hijos, Yavé? Los hijos
de mi vientre, ¿dónde están?, ¿tu Jafet?,
¿dónde su estirpe?, ¿dónde la Ciudad
Santa, en paz y armonía tanto tiempo,
la esperanza de aquel Harmagedón
donde habías de vencer a Satán,
expulsarlo a las llamas de tu lago,
librar a tus criaturas de su yugo?
¿Dónde están tus profetas, encargados
de esparcir la mentira por el mundo?
¿Dónde su mensaje?, su voz no está;
sus bocas se han secado, no hay mensaje,
siquiera un leve vestigio sostiene
su memoria. ¿Dónde estás, Yavé?
Nos prometiste que el Bien se alzaría
sobre el Mal; no enterramos la inocencia
en el Edén: alentamos las mentes
con la fe, cebo para la ilusión,
espejismo de nuestra perdición.
Éramos arrogantes y cobardes,
no aceptábamos nuestra condición:
con mitos —inveterada catarsis,
perenne coartada de la culpa—
nos creamos dioses de creación;
timoratos, sujetos al destino,
el hado exoneró nuestros errores;
hijos suyos, lo delegamos todo;
eximidos de nuestras fechorías,
evitamos mirarnos al espejo
y así no ver el monstruo en nuestro seno.
¿Qué dios, Yavé, qué excelsa bondad pudo
crear tan espantoso ser, un ser
ávido de poder, capaz de urdir
tanto dolor?, ¿qué dios del Bien, Yavé,
hubiera consentido las cruentas
ofrendas perpetradas en su honor?
No, urgían profetas que anunciaran
la fiera que incubamos; eximidos
los Hitler y los Stalin, pudimos
soltar nuestros instintos, la Palabra
debía cumplirse. Y es tarde ya,
Yavé, tarde para impedir el mal
que estaba escrito, la Gran Babilonia
llegó, expira la mortal estirpe.
¿Qué ha sido de aquellos hombres de buena
voluntad?, ¿de qué sirvió su fervor?;
el Dragón llamó a las Bestias del orco,
las trompetas angélicas sonaron
proclamando el fracaso de su anhelo.
El humano, la excelsa criatura
—imagen tuya—, se mostró a los dioses,
y el grito horrorizado de los dioses
ha estremecido al mundo. Terminó
el postrer acto de la Gran Comedia,
y no hay actores dignos de ovación,
público y actores actuaron,
siguieron su dictado hasta el final,
tú hacías de bufón, Yavé, y ninguna
postilla prescribía un histrión;
una magna función sin director,
con gran esmero ensayado: los mismos
que te ideamos vendimos a Jesús,
aquel que aseguraba ser tu hijo,
e imaginamos nombres muy diversos
para ti. Y devenimos cruzados
por ver un enemigo en nuestro igual
y poder arrasar Jerusalén,
y firmamos la paz por rearmar
a nuestros escuadrones otra vez;
mutilamos, violamos y adiestramos
en ello a nuestros hijos y a sus hijos,
matamos por el gusto de matar,
continentes han muerto en la miseria
por nosotros; cegados por el ansia
de poder invadimos, inventamos
maneras más perfectas de matar,
las industrias de muerte colectiva
de Zyklon B, fabricamos los hornos
de solución final, expoliamos
su oro, su cabello, reciclamos
su piel; con átomos y con neutrones
se gestaron en los laboratorios
inteligentes bombas de racimo
y misiles, minas fabricadoras
de muñones. Codiciosos de más
saber, la economía maquinó
estrategias de mercado: el hambre
jugó en bolsa para lucrar a algunos.
La ciencia invertía en inversión,
inversión por crear más inversión.
Era el progreso, ninguna Casandra
podía detenerlo; progresamos
en nombre del progreso, y quisimos
aún más progreso; era el progreso
de aquel Ángel de los Nuevos Tiempos,
lo anunciaban sus aterrados ojos,
su boca abierta de puro espanto:
la mirada clavada en el pasado,
se propone escapar de los estragos,
y el huracán le empuja hacia el futuro,
pero el futuro le depara más
estragos; no hay Ser Supremo que pueda
redimirlo.
Yo
soy, Yavé, aquel ángel prisionero.
Amenaza de toda humanidad,
me he forjado la propia perdición
y ahora espero mi fin.
Traducción de la propia autora, Anna Rossell
(Primer canto del poemario Os dejo mi legado, por si
algún día. Oratorio en XVII cantos; publicado en Inverso Ediciones de
poesía, 2021)
Anna Rossell nacida en Mataró
(Barcelona), es filóloga alemana, escritora, poeta, crítica
literaria y gestora cultural. Ha publicado últimamente Poesia per al
nostre temps (2024, InVerso edicions de poesia), y en la misma
editorial Us deixo el meu llegat, per si algun dia (Oratori en XVII
cants).
Profesora de literatura alemana
en el Departamento de Filología Inglesa y Germanística de la Universidad
Autónoma de Barcelona. Ha desarrollado una amplia labor de crítica literaria y
desarrollado a la par una obra creativa en casi todos los géneros, en especial
la poesía. Entre sus últimas obras, en poesía: Auschwitz-Birkenau. La prada
dels bedolls / La pradera de los abedules (2015, e-book, Amazon); en narrativa:
Aquells anys grisos (Espanya, 1950-1975) (2014, e-book, Amazon). En 2017,
con (Falsa) paradoja fue premio Amnistía internacional de microrrelatos.
Colabora en la revista Quimera, dirige la sección de crítica literaria
de Las nueve Musas. Es colaboradora también de la revista Ágora
desde su refundación en 2013.
Página web de Anna Rossell: La tertulia de Anna
Rossell.
https://www.annarossell.com/
Página de Anna Rossell en la revista Ágora:
https://diariopoliticoyliterario.blogspot.com/search?q=Anna+Rossell