ÁGORA. ULTIMOS NUMEROS DISPONIBLES EN DIGITAL

domingo, 17 de abril de 2022

NUEVE POEMAS DE ANNA ROSSELL. EN CATALÁN Y ESPAÑOL. ÁGORA-PAPELES DE ARTE GRAMÁTICO. N. 11/ Per-versiones/ Literatura catalana

 

 


 

NUEVE POEMAS DE ANNA ROSSELL

 

EN ORIGINAL EN CATALÁN Y TRADUCCIÓN AL ESPAÑOL POR LA MISMA AUTORA, SALVO EL POEMA “DETENTE CAMINANTE Y DEJA”, CUYA PRIMERA VERSIÓN ES EN ESPAÑOL. Inéditos, salvo “Berlín Cora-Berliner-Straße eins» 

 

TEMPS ERA TEMPS

(In memoriam)

 

                        A la memòria dels estrangers que van lluitar per a nosaltres a ca nostra.

                                                    Als estrangers que cerquen refugi entre nosaltres.

 

Se’ns han podrit els ulls

amb la carn dels morts de les cunetes

—els morts eren els nostres—.

I ara les nostres mans no s’atansen

cap a la llunyania.

Temps era temps herois forans sembraren a ca nostra

un verger d’esperança nodrit amb els seus cossos

—seus i nostres—.

Temps era temps terres llunyanes

acolliren la nostra malaurança.

 

Ara nosaltres forgem filats i alcem muralles,

les nostres cunetes són líquids cementiris

i l’ombra allargada de les guerres

llença els seus morts a l’arena

de les nostres platges.

Cap boca per reclamar els seus ossos,

cap epitafi per a la nostra vergonya.

 

Temps era temps la mort condecorava les trinxeres,

avui encalça l’últim cau de la innocència.

 

Temps era temps herois forans vingueren a ca nostra.

 

Àudio Mariona Sagarra:  

https://soundcloud.com/user-768802948/temps-era-temps-1                                        

 

 

SUCEDIÓ UNA VEZ

 

 

(In memoriam)

 

A la memoria de los extranjeros que lucharon por nosotros en nuestra tierra.

                     A los extranjeros que buscan refugio entre nosotros.

 

Se nos pudrieron los ojos

en las cunetas con la carne de los muertos

—los muertos eran nuestros—

y ahora nuestras manos no se extienden

hacia la lejanía.

Entonces héroes foráneos sembraron en nuestra tierra

semillas de esperanza, un vergel alimentado con sus cuerpos

—suyos, nuestros—.

Tierras lejanas acogieron entonces

nuestra angustia.

 

Ahora nosotros forjamos alambradas y levantamos muros,

nuestras cunetas son cementerios de agua

y la sombra alargada de las guerras

arroja a sus muertos a la arena

de nuestros litorales.

No hay boca para reclamar sus huesos,

no hay epitafio para la vergüenza.

 

Entonces la muerte condecoraba las trincheras,

hoy asedia el último bastión de la inocencia.

 

Entonces héroes foráneos vinieron a nuestra tierra.

 

                         


                                                        

Texto original en catalán y traducción al español de Anna Rossell

 

 

Pregària (trad. a trece lenguas y cantado por Maria Camps en YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=DX03Nhg6Ejw&ab_channel=ManuelAvilaUrbano)

 

 

PREGÀRIA

 

Infant nadó, que veus la llum primera acaronat

per la teva marellengua, aquesta que t’alleta i et fa créixer

—bressol i gresol—,

digues-li al mar, que tot el món bressola, l’oració urgent

i desitjada: «Fes que l’humà servi a tot humà els mots

del seu origen, que guardi de la mort el fèrtil microcosmos,

les nodridores paraules». I que el mar,  matriu d’aigua que infantà

en la nit dels temps la terra, escampi arreu el teu sagrat missatge.

 

Que el somni esdevingui un mar de llengüesmare,

i el món

un Babel de cabal inabastable on tan diversa riquesa

ens agermani.

 

 

 

 

PLEGARIA

 

Niño que naces y ves la luz primera con la caricia

de tu madrelengua, esta que te amamanta y te encamina

—cuna y crisol—,

rézale al mar, que mece todo el mundo, la oración urgente

y deseada: «Haz que el humano preserve a todo humano las palabras

de su origen, que guarde de la muerte el fértil microcosmos,

el nutritivo verbo». Y que el mar, matriz de agua que alumbró

la tierra en la noche de los tiempos, esparza por doquier tu sacro ruego.

 

Que se resuelva el sueño en un mar de lenguasmadre,

y el mundo

en un Babel de caudal inabarcable donde tan diversa riqueza

nos hermane.

 

 

Pregària cantada por la soprano Maria Camps en Youtube. Seguir este vinculo:

Maria Camps, PREGÀRIA per la marellengua

 Maria Camps, PREGÀRIA per la marellengua - YouTube

 

ESCRIURE PER DESLLIURAR

 

(Per a Heidrun)

 

Escriure per conjurar l’ofec,

la pedra sagnant que abrusa l’escalf

de la llum. Escriure per néixer de nou,

si de cas, quan la mort t’ha vençut, quan el cos

sense pell és ferida exposada i cruent, l’ànima

daga punyent. Escriure per foragitar els voltors

que et ronden la finestra oberta i la mà,

desvalguda, no et respon. Escriure per a conjurar

el temps de malaurança, per assuavir l’aflicció

de la mirada verge. Escriure per espantar l’espant

quan l’horror ens deixa sens paraules,

per esventrar la vida despietada, per ressorgir

de la cendra, ardent encara.

 

Perviure per prosseguir escrivint, per deslliurar

l’ofec, per cedir una escletxa

a l’esperança.

 

 

 

(Para Heidrun)

 

 

Escribir por conjurar la angustia,                                         

la piedra sangrante que somete el calor

de la luz. Escribir para nacer de nuevo,

quizás, cuando la muerte te ha ganado la partida,

cuando el cuerpo sin piel es herida cruenta y expuesta,

el alma una daga punzante. Escribir para ahuyentar los buitres

que te rondan la ventana abierta y la mano,

desvalida, no responde. Escribir para conjurar

los tiempos de infortunio, para aplacar la aflicción

de la mirada virgen. Escribir para espantar el espanto

cuando el horror nos deja sin palabras,

para desintegrar la vida despiadada, para resurgir

del rescoldo en la ceniza.

 

Subsistir para perseverar en la escritura, para expulsar

la angustia, para ceder un resquicio

a la esperanza.

 

 

Texto original en catalán y traducción al español de Anna Rossell

 

 

 

 

      DETENTE, CAMINANTE…

 

                  Para Natalia

 

Detente, caminante, y deja

que el agua te susurre al oído

las palabras: aguadulce, aguamiel, aguamarina,

belagua, aguacero, aguasmil, aguacielo, aguacaliente,

aguaferrosa, agualabio, aguaestrellada, aguaporosa,

aguamusgo, aguaenelagua, aguagorjeo, agualengua,

aguacanela,

                     aguatierra,

                                        aguafuego,

                                                            aguaaire.

 

Original en espanyol. Anna Rossell (Poemas de La Lobera)

 

                                                             

 

                              *                            

 

 

Per a Natalia

 

Atura’t, caminant, i deixa

que l’aigua et xiuxiuegi a cau d’orella

les paraules: aiguadolça, aiguamel, aiguamarina,

bellaigua, aiguada, milaigües, aiguablava, aiguatebiosa,

aiguallavi, aiguaferrosa, aiguaestrellada, aiguaporosa,

aiguamolsa, aiguadelaigua, refilodaigua, aiguallengua,

aiguacanyella,

                         aiguaterra,

                                             aiguafoc,

                                                               aiguaaire.

 

 

Traducción al catalán: Anna Rossell (Poemes de La Lobera)

 

 

 

BERLÍN, CORA-BERLINER STRASSE EINS

 

 

Berlín Cora-Berliner-Straße eins 

parlen milions de morts des del ciment des de

la pedra freda i uniforme de l’horror clama la

immensitat del silenci eixordador reclama la

presència dels absents és un ciment igual un

mateix negre igual infinita planura homogènia de

la mort de sofriment igualment infinit i

quotidià d’incertitud igual no té noms el ciment són

tants milions els noms criden al cel els noms i el

cel resta mut a tantes veus la raó emmudeix davant de

tantes morts la mort m’engoleix a poc a

poc em porta pels passadissos foscos del

ciment tenen un destí cert és intricat però

cert m’aïlla de l’exterior la mort m’atrapa en

el si del laberint és de ciment de cendra aquesta

mort em travessa la pell amb els dits fins em fa un

nus a la gola aquesta mort m’ofega amb

mà potent i decidida aquesta mort la mort té les

parets altes i fosques empetiteix redueix esvaeix del

tot aquesta mort el sòl sota els meus peus és

insegur no és llisa la por que em posseeix l’ofec és

ondulat no hi ha cel enllà de les parets tan petita em

sento dins la mort hi falta l’aire dins de la foscor el

ciment el ciment ho envaeix tot presència absoluta del

ciment presència absoluta de la mort és vertical la

mort i horitzontal horitzontals són les tombes de

tants morts no ocupen les tombes aquests

morts ocupen l’aire que no hi ha són cendra de

ciment són record de cendra del passat companyia de

cendra en el present cendra perquè no sigui en el

futur aquí els camins són tants i tants camins porten al

destí cert porten al mateix lloc aquests camins camins que

porten a més i més camins que condueixen de nou a

més camins replecs matisats del sofriment algú de

sobte travessa al lluny el meu algú altre més enllà em

veu des del seu un tercer home creua el meu camí tots

anem sols són solitaris i de molts aquests camins és

solitari i de milions aquest destí el camí de la mort és ben

igual diferentment igual prové de distints llocs aboca al

mateix lloc aboca al mateix

lloc aboca al mateix lloc aboca

al mateix 

lloc 

 

 

(Del poemari Auschwitz-Birkenau. La prada dels bedolls/La pradera de los abedules, 2015)

 

 

 

 

Berlín Cora-Berliner-Straße eins

son millones las voces de los muertos hablan desde 

el cemento desde la piedra fría y uniforme del

horror clama ensordecedor un inmenso silencio reclama la

presencia de los muertos es un cemento igual un

mismo negro igual infinita llanura homogénea de

la muerte de sufrimiento igualmente infinito y

cotidiano de incertidumbre igual no tiene nombres el

cemento son tantos millones los nombres gritan al

cielo los nombres y el cielo no responde a tantas voces la

razón enmudece ante estas muertes la muerte me

engulle poco a poco me lleva por los oscuros pasillos del

cemento tienen un destino cierto es intricado pero cierto me

aísla del exterior la muerte me atrapa en el seno del

laberinto es de cemento de ceniza esta muerte me

atraviesa la piel con dedos finos esta muerte me

hace un nudo en la garganta me ahoga con mano

férrea y decidida esta muerte la muerte tiene las

paredes altas y oscuras empequeñece reduce evapora del

todo esta muerte el suelo bajo mis pies es inseguro no es

llano el miedo que me posee el ahogo es ondulado no hay

cielo más allá de las paredes tan pequeña me siento en el

seno de la muerte falta el aire en esta oscuridad el

cemento el cemento lo invade todo presencia absoluta del

cemento presencia absoluta de la muerte es vertical la

muerte y horizontal horizontales son las tumbas de los

muertos no ocupan las tumbas estos muertos ocupan el

aire que no hay son de ceniza de cemento son recuerdo de

ceniza del pasado compañía de ceniza en el

presente ceniza por que no sea en el futuro aquí los

caminos son tantos y tantos caminos llevan al

destino cierto conducen al mismo lugar estos caminos caminos

que llevan a más y más caminos que conducen de nuevo a

más caminos repliegues matizados del sufrimiento alguien de

repente atraviesa a lo lejos el mío alguien más allá me ve desde

el suyo un tercer hombre cruza mi camino vamos solos son

solitarios y de muchos los caminos es solitario y de millones el

destino el camino de la muerte es igual diversamente

igual proviene de distintos lugares aboca al

mismo lugar aboca al mismo

lugar aboca al mismo lugar aboca

al mismo 
lugar

 

 

(Del poemario Auschwitz-Birkenau. La prada dels bedolls/La pradera de los abedules, 2015)


 

Texto original en catalán y traducción al español de Anna Rossell

 

 

 

 

AL DISTINGIT AUDITORI, BONA TARDA

 

Al distingit auditori, bona tarda.

 

Com anuncia el programa, avui us parlaré de l’hermenèutica i

de la fantasia, l’estètica de la recepció i l’epistemologia:

és l’estructura del coneixement piramidal? O bé hem de creure

la nova teoria del rizoma -tija subterrània prou cabdal-, que per bé

que botànica és semiòtica, i semiòtica malgrat sigui botànica,

i dislèxica? Kant ho planteja, seguint de prop Foucault, i no és gratuït:

l’imperatiu categòric és estructuralista i, més concretament,

 postmodernista,

pura crítica històrica surrealista d’inspiració aristotèlica i platònica,

concèntrica i biònica, llumínica i bioquímica, senzilla proporció,

 Derrida dixit.

D’aquí inferim que la deconstrucció i la fenomenologia

articulen ex aequo la filosofia que té per leitmotiv la pedanteria,

i que l’al·legoria freudiana del mirall com sabeu deutora

de la lacaniana- inverteix la imatge cap per vall i amb tisora

retalla la badana, metàfora del somni del parany, dixit ara

Wittgenstein.

I fins aquí el repàs del fundacionalisme,

el platonisme, el terrorisme, el marxisme i l’organisme.

Com expliquem, si no –i és obvi-, el que sosté el model arbori

del coneixement, que és rizofori? –cito Pandori:

el que afirmem del nivell major dels elements, podem dir-ho

dels elements subordinats (presents), però no a la inversa; a la inversa

els elements subordinats (presents) -podem dir-ho-, afirmen del nivell

major dels elements l’organització del coneixement (absent).

Tanmateix l’arbre de Porfiri contravé la subordinació jeràrquica del

  ciri, que,

com ara sabem, és prou anàrquica com bé demostra l’autoritat

  d’Oniri.

Deleuze i Guattari, amb la senzillesa d’exposició que els és habitual,

ens diuen que és autàrquica –i és una afirmació cabal-,

que qualsevol predicat dit d’un element pot incidir en la concepció

d’un altre pensament d’aquell conjunt sens importar llur posició

en l’escalafó -subratllo el punt-, cosa la qual ve a ser el mateix que dir

 que

s’invalida la reciprocitat de la ubicació dins la complexitat de l’edifici

del ja dit bastiment (valgui l’acotació).

Això no implica, però, que el rizoma sigui làbil ni inestable –és

axioma-, per bé que exigeix –veritat gens impugnable- que qualsevol

model d’ordre perdurable pugui ser modificat, hàbil i alienable.

El rizoma s’organitza en línies, fixades per grups de conceptes afins i

  no apol·línies

mesetes, segons la terminologia dels autors (terme encunyat a

Capitalisme i esquizofrènia, pàgina trenta-dos). Llegim al pròleg –cita-: 

L’Anti-Œdipe

n'est pas un Hegel clinquant -remet al mite-. La meilleure manière […] de lire

L’Anti-Œdipe, est de l'aborder comme un « art », au sens ou on parle d'art

 érotique

-fi de la citació (prefaci, pàgina vuit, línia vint-i-vuit,

i mitja)-. Ecos d’Horaci.

 

La clau: l’estètica del lleig -Karl Rosenkranz-, 

Adorno, Habermas,

 

                            la globalització de Walter Benjamin

 

                                                                                i la postmoderna

  in-ter-cul-tu-ra-li-tat.

 

Amb tot plegat queda demostrat, com heu ben vist,

que el grau d’admiració de l’auditori és inversament proporcional

a la transparència de l’exposició (i això és prou trist). I que la vàlua

  intel·lectual

del pensament entre la comunitat científica creix exponencialment,

i no a l’atzar, en funció de la claredat de l’argumentació i l’aplicació

  social

del producte mental final. Amén.

 

Gràcies per la vostra atenció.

 

 

(Anna Rossell, El Masnou, 19-02-2011)

 

 

 

Buenas tardes, distinguido auditorio.

 

Como anuncia el programa, hoy hablaré de la hermenéutica y

de la fantasía, la estética de la recepción y la epistemología:

¿es la estructura del conocimiento piramidal? ¿O debemos creer

la nueva teoría del rizoma -tallo subterráneo capital-, que aun

 siendo

botánica es semiótica, y semiótica a pesar de ser botánica,

y disléxica? Kant lo plantea, siguiendo los pasos de Foucault –

 forman un kit-:

el imperativo categórico es estructuralista, concretamente, es

 postmodernista,

pura crítica histórica surrealista, de inspiración aristotélica y

 platónica,

concéntrica y biónica, lumínica y bioquímica, sencilla proporción,

 Derrida dixit.

De ello inferimos que la deconstrucción y la fenomenología

articulan ex aequo la filosofía cuyo leitmotiv es la pedantería,

y que la alegoría freudiana del espejo –como saben deudora

de la lacaniana- invierte la imagen boca abajo y con tijera

recorta la badana, metáfora del sueño del plumier, dixit ahora

Alejo Carpentier.

Y hasta aquí el repaso del fundacionalismo,

el platonismo, el terrorismo, el organismo y el marxismo.

¿Cómo explicar, si no –y es obvio-, lo que sostiene el modelo

  arbóreo

del conocimiento rizofóreo? –cito a Pandóreo:

lo que afirmamos del nivel mayor de los elementos, podemos

 decirlo

de los elementos subordinados (sin acotamientos), pero no a la

 inversa;

a la inversa los elementos subordinados (sin acotamientos) –

 podemos decirlo-

afirman del nivel mayor de los elementos la organización del

 conocimiento

(sin apuntalamiento).

Sin embargo el árbol de Porfirio contraviene la subordinación

jerárquica del cirio, que, lo sabemos ahora, es muy anárquica,

como demuestra la autoridad de Onirio.         .

Deleuze y Guattari, con su sencillez de exposición habitual,

nos dicen que es autárquica –y la suya es afirmación cabal-,

que cualquier predicado dicho de un elemento puede incidir en

la concepción

de otro pensamiento del conjunto sin importar su posición

en el escalafón –subrayo el punto-, lo cual equivale a decir que

se invalida la reciprocidad de la ubicación en la complejidad 

del edificio de dicho bastimento (valga la aclaración).

Esto no implica empero que el rizoma sea lábil ni inestable –es 

axioma-, si bien exige

–verdad nada impugnable- que cualquier modelo de orden 

perdurable pueda ser modificado, hábil y alienable.

El rizoma se organiza en líneas, fijadas por grupos de conceptos

afines, no apolíneas,

mesetas, según terminología del libro (término acuñado

en Capitalismo y esquizofrenia, página treinta y cinco). 

Leemos en el prólogo –cito-: L’Anti-Œdipe n'est pas un Hegel clinquant 

remite al mito-. La meilleure manière […] de lire

L’Anti-Œdipe est de l'aborder comme un «art», au sens ou on parle 

d'art érotique,

-fin de la cita (prefacio, página ocho, línea veintiocho,

y media)-. Ecos de Horacio.

 

La clave: la estética de lo feo -Karl Rosenkranz-, 

Adorno, Habermas,

                               la globalización de Walter Benjamín,

                                                         y la postmoderna

   in-ter-cul-tu-ra-li-dad.

 

Con esto queda demostrado, como han podido comprobar,

que el grado de admiración del auditorio es inversamente

 proporcional

a la transparencia de la exposición (es de lamentar). Y que el

 valor intelectual

del pensamiento entre los científicos crece exponencialmente,

 y no al albur, 

en función de la claridad de la argumentación y la aplicación

 social

del producto mental final. Agur.

 

Gracias por su atención.

  (Anna Rossell, El Masnou, 19-02-2011)

 

 

FUGIR DE L'ESPANT

 

 

                                     (Poesia per al nostre temps)

 

 

Fugir de l’espant de la terra esbotzada

amb un fardell sobtat i a l’esquena l’esglai

de l’ull encalçador; travessar confins i més confins

amb la incertesa de tot i la certesa de la fam,

al caprici d’oratges i de sort, la vida com a fi;

emprens el llarg camí sense cabdill,

cap Moisès et guia pel desert, cap manà per a la boca

dels teus fills, un miracle del teu Déu per tot consol;

les nits de paor al ras confiant

que la fosca preservi els pocs matolls, vostre recer,

de la gossada hostil. Seguir fugint quan pensaves

haver arribat a port, després de tants morts i tanta set,

i l’arena de la platja que t’ha vist t’ha retornat

a la frisança de la mar. Seguir fugint

quan el camí s’alimenta dels teus fills i la urgència et nega

fins el plor del dol per salvar, potser, la vida del petit.

Seguir fugint quan present i futur s’han coalitzat per a ensems

exigir seguir fugint sense repòs. Seguir fugint quan

enrere i endavant són el mateix infern i el lloc on ets

no t’ofereix un lloc. Seguir fugint perquè tot t’empeny

cap endavant per assolir redós i et negues a pensar que no n’hi ha.

Seguir fugint per ancorar en el teu somni a Creta

a lloms de Zeus i trobar uns ulls que et regalin l’aixopluc

del seu somrís, sembrar al vell continent una sement, esperma del teu nom,

que permeti créixer l’esperança,

i dir-li vida.

 

(El Masnou, 07-09-2015)

 

 


 

(Poesía para nuestro tiempo)

 

 

Huir del espanto de la tierra rota

con un hato improvisado y a la espalda el horror

del ojo amenazante; atravesar confines y confines

con la inseguridad de todo y la seguridad del hambre,

al capricho de los vientos y la suerte, por todo fin, la vida;

emprendes travesía sin caudillo,

ningún Moisés te guía en el desierto, ningún maná para la boca

de tus hijos, sólo un milagro de tu Dios como consuelo;

las noches de terror al raso confiando

a la negrura el escaso matorral que os sirve de refugio

de la hostil jauría. Seguir huyendo cuando pensabas

haber llegado a puerto, después de tanta muerte y tanta sed,

y la arena de la playa al verte te ha retornado al mar

y a la zozobra. Seguir huyendo

cuando el camino se alimenta de tus hijos y la urgencia te niega

hasta el llanto de tu duelo para salvar, quizá, la vida del pequeño.

Seguir huyendo cuando presente y futuro se han confabulado

y te obligan  a seguir huyendo sin reposo. Seguir huyendo

cuando atrás y adelante son el mismo infierno y el lugar donde estás

no es para ti lugar. Seguir huyendo porque todo te empuja

hacia adelante para alcanzar refugio y te niegas

a pensar que no hay refugio.

Seguir huyendo para fondear en Creta a lomos de Zeus, como en tu sueño,

y encontrar unos ojos que te den cobijo en su sonrisa,

sembrar en el viejo continente una semilla, esperma de tu nombre,

que deje germinar a la esperanza,

Y llamarla vida.

 

 

                                                                                         (El Masnou, 07-09-2015)

 

 

 

 

DEMANAR PERDÓ

 

 

Demanar perdó

per fugir de les bombes que tu pagues,

per petjar la sorra de la teva platja,

per respirar el teu aire lluny de casa,

per elevar a un déu per a tu ignot una pregària,

per espargir el meu hàlit en la teva albada,

per delejar un bocí de la teva herba,

per ser com sóc, perdó,

per existir, perdó.

 

I quan arribi la fi de ma existència,

llença el meu cos al mar,

on reposen tants i tants germans;

que les meves restes no malmetin

la teva sacrosanta, venturosa, afortunada terra.

 

 

(Anna Rossell. Inèdit, 2015)

 

 

Pedir perdón

por huir de las bombas que tú pagas,

por pisar la arena de tu playa,

por respirar tu aire lejos de mi casa,

por elevar a un dios para ti ignoto mi plegaria,

por esparcir mi aliento en tu alborada,

por anhelar una pizca de tu hierba,

por ser como yo soy, perdón,

por existir, perdón.

 

Y cuando llegue el fin de mi existencia,

tira mi cuerpo al mar,

donde hallaron reposo mis hermanos;

que mis despojos no arruinen

tu sacrosanta, venturosa, afortunada tierra.

 

 

(Anna Rossell. Inédito, El Masnou, 25-09-2015)

 

 

ET DESDIUS DEL QUE DIUS

 

 

Et desdius del que dius,

per tornar a dir el que has dit

i que no sembli que has dit

el que has dit.

I així et sento dir

que has dit que has dit,

però no ho has dit,

no has dit el què, però

que ho has dit, ho has dit.

I dit això, et diré que diuen

que és pecat això de dir

mentides i que

dir-ne una de freda i una altra

de calenta no és pas dir les coses

pel seu nom, és dir per dir,

o dir per estafar, però tu maldius

i dius que el que jo dic és fals i dius

que el que dius és ben dit i tot és ver, i comences

altre cop i dius que no et desdius,

que tu has dit el que has dit i que sempre

has dit que deies el que has dit. I jo t’he dit:

com dius? I tu tornes a dir-me

el que m’has dit que havies dit

que em deies. I així vas dient que havies dit

i no acabes mai de dir què has dit.

 

I això...

 


 

 

 


Niegas haber dicho lo que has dicho

para volver a decir lo que dijiste

y no parezca que dijiste

lo que has dicho.

Y así te oigo decir

que has dicho que dijiste,

pero no lo dijiste,

no has dicho qué, pero

que lo dijiste, lo dijiste.

Y dicho esto, te diré que dicen

que decir mentiras es pecado

y que dar una de cal y otra de arena

no es decir las cosas por su nombre

sino decir por decir, o decir

por engañar, pero tu maldices y dices

que lo que digo es falso y dices

que lo que dices es verdad y vuelves otra vez

a las andadas y dices que no te desdices

de lo dicho, que dijiste lo que has dicho. Y yo te digo:

¿cómo dices? Y tú me dices otra vez lo que dijiste

que me habías dicho que decías.

Y así vas diciendo que habías dicho, y al cabo

nunca dices qué dijiste.

 

Pues eso….

 

 

 

ANNA ROSSELL (Mataró, Barcelona, 1951), doctorada en Filología Alemana. Profesora de literatura alemana en el Departamento de Filología Inglesa y Germanística de la Universidad Autónoma de Barcelona. Ha desarrollado una amplia labor de crítica literaria y desarrollado a la par una obra creativa en casi todos los géneros, en especial la poesía. Entre sus últimas obras, en poesía: Auschwitz-Birkenau. La prada dels bedolls / La pradera de los abedules (2015, e-book, Amazon); en narrativa: Aquells anys grisos (Espanya, 1950-1975) (2014, e-book, Amazon). En 2017, con (Falsa) paradoja fue premio Amnistía internacional de microrrelatos. Colabora en la revista Quimera, dirige la sección de crítica literaria de Las nueve Musas. Mantiene el blog: http://www.annarossell.com/

 

revista ÁGORA DIGITAL/  ABRIL 2022

No hay comentarios:

Publicar un comentario